DIA 11

Bobineta i la manta

Bobineta només era una minsa bobina de cotó negre i, de vegades, se sentia força trista a la gran sastreria de l’avi Lluís. Moltes vegades, havia vist l’assenyat vellet atansar-se a la renglera de les grosses i llampants bobines, penjades a mitja alçada, per triar els virolats fils de colors amb els quals teixiria una bonica manta. Cada vegada, esperava que li toqués a ella però… res, cada vegada, una desil·lusió! I així, s’havia convençut que el seu color no servia per a res i per a ningú: era molt fosc, pensant-hi bé. I, d’aquesta manera, anaven passant els dies mentre Bobineta anava veient, entre les mans de l’avi Lluís, una meravellosa obra d’art: una magnífica i enorme manta. I pensava que, a fi de comptes, tampoc estava tan malament estar-se allà mirant. Amb el temps, va aprendre que tots els colors són importants i que si no hi hagués diversitat, tampoc es produirien les meravelles que observava en aquell bell conjunt de peces de colors. Que assenyada que s’havia tornat Bobineta!

Un bon dia, l’avi Lluís va arribar al taller més content que de costum. Era a punt d’acabar la seva manta de mil colors que havia sabut que estava destinada a ser el regal de noces d’una princesa! El vell sastre, amb molta empenta, s’acostà a les bobines fixant-se, com sempre, en les més llampants. Les escollí i va treballar durant una llarga estona. Al final, es va treure les seves grans i desgastades ulleres i exclamà: “I ara, la cosa més important: la vora!”. A poc  a poc, somrient, anà cap a la Bobineta i l’agafà. La petita bobina negra  era a punt d’esclatar de joia! L’avi Lluís, aquell dia, va cosir la manta més bonica que es pogués imaginar.

Molts anys han transcorregut des d’aquell dia i la manta ha anat passant de mare a filla durant quatre llargues generacions i, avui, és l’alegria d’una nena petita, que juga feliç a l’habitació dels seus pares!

                            "Maria Teresa Franza" 

Desitjo que us agradi i que us ajudi a reflexionar.