Text de Ramon Mª Serchs
Il·lustracions Joan Manel Salichs
Els temporals de finals
d’estiu havien fet estralls al formiguer. Així doncs, fins que arribessin les
primeres nevades, calia anar recollint provisions. Ja entrada de fosc, les
formigues ho aprofitaven per fer el seu darrer volt al graner.
Ella,
una formiga ja vella, sabia que no calia anar en corrua fins tan lluny. Vora
mateix del formiguer hi havia l’estable i en aquella menjadora del racó podia
trobar-hi sempre, entre la palla, un granet d’ordi o bé civada, tant se val.
Tot era qüestió d’aprofitar el moment en què aquell bou i aquella mula, tan
vellots com ella mateixa, no hi apropaven el seu morro humit.
Esquivant
la filera va entrar, entre rocs i molsa d’aquella curta, pel forat de sempre, a
dins l’estable. Aquell vespre però, hi va notar un enrenou estrany. Es va
enfilar damunt el garbell, des d’on sabia que es podia veure tot: el bou i la
mula no eren al seu lloc de sempre; un home, amb l’habilitat d’aquell que sap
fer anar les eines, enretirava la palla a cops de forca; i en un racó, damunt
una flassada, una noia hi somicava com si estigués patint molt.
Va
anar passant l’estona i ella, la formiga, no entenia res de res. Menys encara
quan a fora es sentien uns cants d’homes, però molt estranys, com si cantessin
des del cel. Per l’escletxa d’aquelles fustotes trencades hi entrava la
lluïssor d’un estel, que tot i essent tan vella, encara no havia vist mai. Se’l
mirava de reüll, quan aquell home i aquella jove, amb ulls plens d’il·lusió,
van posar un “no se què” tot embolicat damunt la menjadora. Ara pla! Com s’ho
faria?
Entre
la palla hi va veure una mà, era la d’un nen acabat de néixer que dormia.
Aquella mà no era com la dels homes que ja coneixia, aquella mà tan petita i
d’ungles diminutes tenia una cosa especial, com si ja hagués fet molt de món.
S’hi va acostar sense por, però amb respecte, fins i tot la va gosar tocar amb
la punta de l’antena esquerra. Fou llavors que la maneta es va moure, potser
per les pessigolles, i va quedar entreoberta. A dins hi havia un granet de
blat. Va dubtar si agafar-lo, però el va prendre com un regal d’aquell menut.
Va
marxar feixuga, amb el gra damunt l’esquena. Es va apressar més quan va sentir
que a la porta entraven els pastors, que també prou coneixia. Aquella vegada,
però, entraven porucs, si que era estrany! Només es va girar un darrer cop quan
aquella noia encetava una cançó tota tendra per a l’infant. I va entrar al
formiguer, on comentaven les coses de sempre. Ella aquella nit es va quedar al
racó, rosegant aquell granet de blat que tenia mil gustos, mentre recordava,
talment com un somni, tot el que aquella nit havia viscut. Mentrestant les
altres formigues remugaven que la formiga velleta devia tenir un dia estrany.
MOLT BON NADAL
ACOMPANYATS DE LA FORMIGA A LA VOSTRA TAULA
