Una vegada hi havia quatre espelmes que cremaven a poc a poc... La nit era molt silenciosa i es podia escoltar tot el que deien.
La primera espelma va dir: “Jo soc la llum de la pau, però estic molt dèbil, cada cop hi ha menys pau al món. Crec que m’apagaré...” La flama es va anar fent petita fins que finalment es va apagar.
La segona espelma estava molt trista pel que acabava d’escoltar i va dir: “Jo soc la llum de l’amor però tampoc tinc força per continuar encesa perquè cada cop hi ha menys amor en el món.” I dient això, es va apagar.
La tercera espelma va dir: “Jo soc la confiança. Ara ja no soc important i no serveixo per res. No conec gaire gent que encara cregui en Déu...Aleshores, no té sentit que continuï encesa”. I es va apagar.
En Miquel va entrar a l’habitació i va veure les tres espelmes apagades. “Per què esteu apagades? Heu d’estar sempre enceses.” I dient això, el nen es va posar a plorar.
Aleshores la quarta espelma va dir: “No ploris, Miquel, mentre jo continuï encesa podrem donar vida a les meves germanes, perquè jo soc l’esperança. Però m’has d’ajudar a que tornin a brillar la pau, l’amor i la confiança”.
El nen va agafar l’espelma de l’esperança i amb la seva flama va encendre les altres tres espelmes. La pau, l’amor, la confiança i l’esperança tornen a il·luminar els nostres dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada