Marxant de felicitat
Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la
tenia al davant.
Estirà la mà i la volia agafar.
La felicitat era una flor. La va collir, i encara no
la tenia a la mà que ja s'havia esfullat.
La felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per
escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar.
La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els
dits. Les cordes es posaren a grinyolar.
Quan al capvespre tornava a casa, el bon home seguia
plorant.
L'endemà va seguir buscant la felicitat.
A la vora del camí hi havia un nen que ploriquejava.
Per tranquil·litzar-lo, collí una flor i la hi donà.
La fragància de la flor els perfumà ambdós.
Una pobre dona tremolava de fred, coberta amb els seus
parracs.
Ell la va portar fins al sol, i també ell s'hi
escalfà.
Un grup de nois cantava.
Ell els acompanyà amb la seva guitarra.
També ell es delectà amb aquella melodia.
En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò.
El
text té dues parts ben diferenciades. L 'home és un etern marxant de felicitat.
I la troba precisament quan es posa al servei dels altres. La flor, el raig de
sol i la guitarra tenen sentit en el moment en què el marxant els ofereix al
nen, la dona i els nois. Nosaltres tenim sentit quan ens oferim als altres.
1 comentari:
M'ha encantat aquest conte, una bonica i bona reflexió.
Publica un comentari a l'entrada